Al llarg de la història, les dones hem sigut menyspreades, silenciades, maltractades i assassinades per reclamar els nostres drets com a persones. A Olympe de Gouges la van guillotinar per escriure La Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana denunciant l’exclusió de les dones dels drets civils demandats per la Revolució Francesa. La inquisició va cremar a la foguera milers de “bruixes”, dones que experimentaven amb herbes medicinals per poder controlar els embarassos no desitjats o les malalties venèries. Al segle XIX, centenars de dones van ser cremades dins les fàbriques on reclamaven drets laborals bàsics com poder amamantar les seues criatures, cobrar un salari digne o recuperar-se del part. 

Però no només els nostres drets han sigut focus de les reivindicacions de les dones durant la història. Hem exigit la igualtat i la dignitat per a totes les persones. Passant per les demandes de pau en infinitat de conflictes bèl·lics, els drets i llibertats sexuals de tota la població o la equiparació dels esclaus en drets civils. No obstant això, no obstant la nostra ferma convicció i reivindicació que TOTES LES PERSONES SOM IGUALS, els nostres drets sempre han sigut posposats. Els drets civils, socials i polítics de les dones han sigut i són posposats fins i tot avui en dia que continuem sent menyspreades, silenciades, maltractades i assassinades. Per motius diferents als dels segles anteriors, però amb el mateix devastador resultat: les dones som ciutadanes de segona amb drets concedits, qüestionables i debatibles. El patriarcat es reinventa per mantindre’ns al “nostre lloc” i que encara al segle XXI es puga posar en dubte si els drets de la meitat de la població han de ser una prioritat. 

La nostra lluita, la feminista, és una lluita inclusiva, respectuosa i en benefici del benestar col·lectiu. Però també passa, necessàriament, perquè d’una vegada per totes els drets de les dones siguen reconeguts i prioritzats. Les dones hem estat al capdavant de la pandèmia sent la gran majoria de les que desenvolupem els treballs fonamentals. Som les caixeres, les peixateres, les netejadores, les infermeres i metgesses, les treballadores socials,… Som les que ens juguem la vida quan la societat ho necessita. Però també som les denostades quan les coses van bé, les mal pagades i les menyspreades. 

Per això este any des de casa i amb la responsabilitat col·lectiva que sempre ha caracteritzat la lluita feminista, cal que reivindiquem més que mai els nostres drets. Cal que recordem que el focus del debat és la discriminació de gènere i que el gènere és una concepció social que oprimeix i asfixia les dones. Nàixer amb un determinat sexe no implica tenir unes determinades atribucions. El 8 de Març de 2021 la nostra lluita és tan important i necessària com ho era quan ens enviaven a la foguera o a la guillotina, perquè continuem sent assassinades i violades, continuem tenint escletxa salarial, continua sent debat l’explotació del nostre cos o es segueix volent prioritzar els drets d’algunes minories per sobre dels drets de la meitat de la població. Un any més fem que es senta la nostra veu per recordar allò que deuria d’estar superat: les dones som persones.

CASTELLANO

El 8 de marzo no se celebra, se reivindica.

A lo largo de la historia, las mujeres hemos sido despreciadas, silenciadas, maltratadas y asesinadas para reclamar nuestros derechos como personas. A Olympe de Gouges la guillotinaron para escribir “La Declaración de los Derechos de la Mujer y la Ciudadana” denunciando la exclusión de las mujeres de los derechos civiles demandados por la Revolución Francesa. La inquisición quemó en la hoguera miles de “brujas”, mujeres que experimentaban con hierbas medicinales para poder controlar los embarazos no deseados o las enfermedades venéreas. En el siglo XIX, centenares de mujeres fueron quemadas dentro de las fábricas donde reclamaban derechos laborales básicos como poder amamantar a sus criaturas, cobrar un salario digno o recuperarse del parto.

Pero no sólo nuestros derechos han sido foco de las reivindicaciones de las mujeres durante la historia. Hemos exigido la igualdad y la dignidad para todas las personas. Pasando por las demandas de paz en infinidad de conflictos bélicos, los derechos y libertades sexuales de toda la población o la equiparación de los esclavos en derechos civiles. Sin embargo, no obstante nuestra firme convicción y reivindicación de que TODAS LAS PERSONAS SOMOS IGUALES, nuestros derechos siempre han sido pospuestos. Los derechos civiles, sociales y políticos de las mujeres han sido y son pospuestos incluso hoy en día que continuamos siendo despreciadas, silenciadas, maltratadas y asesinadas. Por motivos diferentes a los de los siglos anteriores, pero con el mismo devastador resultado: las mujeres somos ciudadanas de segunda con derechos concedidos, cuestionables y debatibles. El patriarcado se reinventa para mantenernos en “nuestro lugar” y que todavía en el siglo XXI se pueda poner en entredicho si los derechos de la mitad de la población tienen que ser una prioridad.

Nuestra lucha, la feminista, es una lucha inclusiva, respetuosa y en beneficio del bienestar colectivo. Pero también pasa, necesariamente, porque de una vez por todas los derechos de las mujeres sean reconocidos y priorizados. Las mujeres hemos estado al frente de la pandemia siendo la gran mayoría de las que desarrollamos los trabajos fundamentales. Somos las cajeras, las pescateras, las limpiadoras, las enfermeras y médicas, las trabajadoras sociales,… Somos las que nos jugamos la vida cuando la sociedad lo necesita. Pero también somos las denostadas cuando las cosas van bien, las mal pagadas y las despreciadas.

Por eso este año desde casa y con la responsabilidad colectiva que siempre ha caracterizado la lucha feminista, hace falta que reivindicamos más que nunca nuestros derechos. Hace falta que recordamos que el foco del debate es la discriminación de género y que el género es una concepción social que oprime y asfixia a las mujeres. Nacer con un determinado sexo no implica tener unas determinadas atribuciones. El 8 de Marzo de 2021 nuestra lucha es tan importante y necesaria como lo era cuando nos enviaban a la hoguera o a la guillotina, porque continuamos siendo asesinadas y violadas, continuamos teniendo la brecha salarial, continúa siendo debate la explotación de nuestro cuerpo o se sigue queriendo priorizar los derechos de algunas minorías por encima de los derechos de la mitad de la población. Un año más hagamos que se escuche nuestra voz para recordar aquello que debería estar superado: las mujeres somos personas.

ENGLISH

March 8 is not celebrated, it is demanded.

Throughout history, women have been scorned, silenced, mistreated and murdered for claiming our rights as people. Olympe de Gouges was guillotined for writing “The Declaration of the Rights of Woman and the Citizen” denouncing the exclusion of women from the civil rights demanded by the French Revolution. The Inquisition burned at the stake thousands of “witches”, women who experimented with medicinal herbs in order to control unwanted pregnancies or venereal diseases. In the 19th century, hundreds of women were burned inside factories where they demanded basic labour rights such as the right to breastfeed their babies, to be paid a living wage or to recover from childbirth.

But it is not only our rights that have been the focus of women’s demands throughout history. We have demanded equality and dignity for all people. From demands for peace in countless wars, to sexual rights and freedoms for all people, to equal civil rights for slaves. However, despite our firm conviction and claim that ALL PEOPLE ARE EQUAL, our rights have always been postponed. Women’s civil, social and political rights have been and are postponed even today when we continue to be despised, silenced, abused and murdered. For different reasons than in previous centuries, but with the same devastating result: women are second-class citizens with granted, questionable and debatable rights. The patriarchy reinvents itself to keep us in “our place” so that even in the 21st century it can still be questioned whether the rights of half of the population should be a priority.

Our struggle, the feminist struggle, is a struggle that is inclusive, respectful and for the benefit of collective well-being. But it also necessarily means that women’s rights must be recognised and prioritised once and for all. Women have been at the forefront of the pandemic, being the vast majority of those who carry out the fundamental jobs. We are the cashiers, the fishmongers, the cleaners, the nurses and doctors, the social workers… We are the ones who put our lives on the line when society needs it. But we are also the ones who are reviled when things are going well, the ones who are underpaid and the ones who are despised.

That is why this year, from home and with the collective responsibility that has always characterised the feminist struggle, we need to claim our rights more than ever. We must remember that the focus of the debate is gender discrimination and that gender is a social conception that oppresses and suffocates women. Being born with a certain sex does not imply having certain attributes. On 8 March 2021 our struggle is as important and necessary as it was when we were sent to the stake or to the guillotine, because we continue to be murdered and raped, we continue to have the wage gap, the exploitation of our bodies continues to be debated, and the rights of some minorities continue to be prioritised over the rights of half the population. One more year, let us make our voice heard to remember what should have been overcome: women are people.

Translated with www.DeepL.com/Translator (free version)